Espai Vincles
  • Es
  • Ca
  • Quiénes somos
  • Psicología y Psicoterapia
    • Perinatal
    • Infancia
    • Adolescencia
    • Adultos
    • Pareja
  • Tarifas
  • Contacto
  • Blog

Category: Sin categorizar

  • Home
  • /
  • Archive by Category "Sin categorizar"
Espai Vincles , Posted in Sin categorizar, At septiembre 13, 2016,

Constelaciones Familiares

Con este post os compartimos un artículo de Toni Ferragut sobre las Constelaciones Familiares. Desde el pasado Julio iniciamos en Espai Vincles los talleres de constelaciones facilitados por Toni, y están teniendo muy buena acogida :) En este artículo encontraréis información detallada sobre las constelaciones, pues nos ofrece una visión más cercana de una técnica terapéutica cada vez más extendida, sobre la que muchos todavía tenéis dudas.    

Introducció a les Constel·lacions Familiars

Antoni Ferragut

Tot el que realment vols en aquesta vida
és fora de la teva zona de confort.
(R. Allen)

Què és una Constel·lació Familiar

Una Constel·lació Familiar és un mètode terapèutic, desenvolupat per Bert Hellinger, que treballa directament amb l’inconscient, la part més profunda del nostre ésser. És en aquest nivell, el de l’inconscient, on hi romanen els ancoratges negatius més forts, que ens exposen a sentiments dolorosos. Es diu que el 70% dels problemes psicològics que ens afecten a tots provenen de la nostra història i la nostra relació familiar.

El nen, per amor cec, adopta reaccions i suporta càrregues que dificultaran la seva vida adulta. Les constel·lacions familiars treuen a la llum ràpidament la dinàmica que causa el patiment i, si es donen les circumstàncies apropiades, les corregeix en el mateix moment. La teràpia de les constel·lacions familiars destaca per la seva rapidesa. En una constel·lació, d’una durada mitjana aproximada d’una hora, surt a la llum i s’aborda el verdader tema causant del problema presentat pel client, en oposició a processos que poden durar anys en altres tipus de teràpies. D’aquí que hagi emergit amb tanta força i sigui adoptada com a eina terapèutica.

El mètode es fonamenta en el treball amb representants i en grup, tot i que existeix també l’opció d’una sessió individual. L’abast del treball no es limita només a la persona que ha fet la seva constel·lació, sinó també al seu sistema familiar, ja que quan un element del sistema es mou, tots es recol·loquen alhora, trobant un nou i millor equilibri. Així mateix, el treball d’una persona en la seva constel·lació afecta la resta de participants del taller, ja que moltes problemàtiques són comuns, en major o menor grau, a les de la resta de participants. Les Constel·lacions Familiars es realizen habitualment amb vàries persones que assisteixen a un mateix taller i que, en general, no tenen cap vinculació. És important incidir en què, tot i que les Constel·lacions Familiars es realitzen en grup, no és una teràpia de grup com a tal; la dinàmica de treball és bastant diferent al que es coneix com a teràpia grupal. En el taller s’hi reuneixen totes les persones assistents, inclòs el facilitador (o constel·lador). Es realitzen sessions que duren un matí, una tarda, o fins i tot tota una jornada.

En un taller constel·len un nombre de persones establert prèviament (de 3 a 7 habitualment), depenent de l’organització. Cada assistent disposa del seu torn per a constel·lar, i la seva constel·lació dura, aproximadament, una hora. Durant la constel·lació, la resta del grup és part activa de la teràpia, ja que algunes persones són escollides per a representar vivències de l’inconscient 1 de la persona que està constel·lant. Després de cada torn de constel·lació es fa una pausa per descansar i sortir de la constel·lació i es continua amb la següent. D’aquesta manera la dinàmica de treball no s’interromp i tothom realitza un treball personal i grupal a la vegada. La mecànica de treball és estructurada pel terapeuta, i explicada al començament del taller. No és necessari tenir coneixements sobre constel·lacions familiars per poder assistir als tallers. La manera de treballar és ordenada i al mateix temps vivencial i creativa. Cada persona que assisteix a un taller de constel·laciones familiars realitza un treball personal, tant en la seva constel·lació com en les dels demés. És molt comú sentir que el rol que experimenta cada persona com a representant d’una constel·lació està relacionat amb aspectes de la seva vida i història personal.

Un apunt sobre Bert Hellinger

Bert Hellinger va néixer a Alemanya el 1925. Estudià filosofia, teologia i pedagogia. Posteriorment, es feu psicoanalista i aproundí en la dinàmica de grups, la teràpia primària, l’anàlisi transaccional i diversos mètodes hipnoterapèutics. Després de setze anys treballant com a missioner catòlic a Sudàfrica, desenvolupà la seva pròpia teoria sistèmica familiar: les constel·lacions familiars.

Què aconseguim amb una Constel·lació Familiar

Les constel·lacions familiars serveixen per a alliberar-nos d’aquelles creences, pensaments, històries, emocions, que no ens permeten viure plenament, que no ens agraden de nosaltres, que repetim freqüentment (patrons) i que no sabem canviar amb resultats saisfactoris. Amb una constel·lació familiar, podem aconseguir allò que tots volem trobar: la pau, la felicitat, l’alegria… Tots aquells objectius, aquell conjunt de pensaments i situacions que ens donen una vida satisfactòria i relaxada. Gran part dels bloquejos i patrons dolorosos no són sempre responsabilitat directa de les nostres decisions, ja que en el nostre ésser existeix un nivell més profund, l’inconscient, on hi descansen instruccions incondicionals, heretades dels nostres pares, avis, besavis i demés ancestres. Aquests patrons es fan visibles per exemple en l’elecció de la parella, en la realització dels projectes de vida o en les malalties.

Preparar una constel·lació

Abans de fer una constel·lació és recomanable d’investigar sobre els esdeveniments signifi- catius de la família d’origen: pares, avis, besavis… i llurs possibles parelles anteriors. Els esdeveniments significatius poden ser: morts prematures, assassinats, abusos sexuals, addiccions, estafes… Els esdeveniments o familiars tabú són normalment molt importants: exclosos, “ovelles negres”, avorataments, secrets familiars… No interessen en cap cas descripcions psicològiques (del tipus “ma mare és…”, “mon pare és…”). A banda de tot això, és important escollir bé el tema a treballar, allò que fa patir contí- nuament i que es va repetint al llarg de la vida. Agressivitat, problemes de salut o afectius, problemes de parella o amb la família, de relació amb els altres… Especialment frases del tipus “jo sempre…”o “jo mai…”. El constel·lador pot ajudar a afinar i concretar al màxim el tema a treballar.

Temes per constel·lar

Resumim aquí tot un seguit de temes que podem tractar amb una constel·lació:

• Conflictes de parella, actual o anterior. • Problemes amb els fills. • Dificultats en les relacions familiars. • Exclusió i problemes de relacions socials. • Addiccions. • Orientació en moments vitals de canvi (canvi de residència, professió, parella…). • Recursos per a encarar malalties. • Problemes de fertilitat. Adopcions. • Creixement personal. • Destins difícils: morts prematures, avortaments… • Traumes de la infància. • Sentiment d’auto-sabotatge per a no aconseguir èxit econòmic, professional o personal. • Autoconfiança. Adaptació a noves situacions (jubilació, separació, desocupació…). • Herències i judicis. • Orientació i assessorament a nivell professional i projectes. • Depressió, tristor, malenconia, amb o sense causa aparent. • Pèrdues i dols. Esdeveniments tràgics.  

Després d’una constel·lació

“Les constel·lacions actuen quan un les deixa exactament de la manera que les ha vist. Qualsevol discussió sobre el seu contingut destrueix la imatge. El mateix s’aplica quan un acaba de treballar i un altre del grup li demana “Com t’ha anat? Què faràs ara?” El que està fent és picotejar la seva ànima. És fatal envair d’aquesta manera l’ànima d’una altra persona com si tinguéssim el dret de fer-ho. Ningú no té el dret de fer-ho. Tampoc serveix intentar consolar-lo. La persona és forta. Qui intenta consolar és feble. És aquest en realitat qui no suporta el dolor de l’altre. Perquè en el fons no vol consolar l’altre, sinó que utilitza l’altre per a consolar-se a ell mateix. No s’ha d’interferir. I això és vàlid per a tot aquest treball. La persona mateixa tampoc ha d’actuar immediatament després d’una constel·lació. Així no funciona. La imatge ha de descansar en la seva ànima. De vegades dura molt de temps, potser mig any o més. I un no fa res per a canviar. Les imatges ja actuan, simplement estant. I passat un temps es reuneix en l’ànima la força necessària per a fer el que és correcte. Allò que és correcte i bo serà diferent 3 del que hom ara acaba de veure. L’ànima de la persona sap molt més encara i al final un segueix la seva pròpia ànima, i així té força plena. Per tant, hom no segueix el terapeuta ni tampoc la imatge. Hom segueix la seva ànima. Però la imatge ha impulsat quelcom en la seva ànima que posteriorment fa possible actuar.”

Bert Hellinger

Assistir com a representant

És una manera de viure les constel·lacions familiars de prop, i també ofereix l’oportunitat de sentir i d’experimentar. És clar que en general per poder sentir notablement els efectes de la teràpia el més adequat és constel·lar, però el que sentim fent de representant ens pot guiar cap al camí a seguir.

Una pregunta que sorgeix freqüentment en els tallers de constel·lacions és què ha de fer una persona si en una constel·lació l’escullen per a representar a un familiar de la persona que està constel·lant. Com que no coneix la persona que l’ha escollit, es pot demanar “Què he de fer?” o “Què he de sentir?” o “Ho faré bé?” Vist des d’un punt de vista científic, podria semblar que la persona representant podria manifestar verbalment o física qualsevol sentiment o motivació a l’atzar, ja que la ciència oficial no contempla que pugui haver-hi una transmissió de pensament a manera de telepatia. Això és cert en una constel·lació, de fet no es pretén que ocorrin esdeveniments màgics i que una persona que està representant hagi d’endevinar res. Les constel·lacions familiars no pretenen representar el drama conegut d’una història familiar, altrament seria més simple per a la persona que vol treballar de fer una psicoteràpia normal i deixar de banda qualsevol tècnica transpersonal. Però això és tot el contrari del que les constel·lacions familiars es marquen com a objectiu, i és aquí on es baixa al nivell de l’inconscient personal i el col·lectiu.

Una de les grans barreres quan una persona vol solucionar un aspecte de la seva vida es presenta en l’estructura mental que ha anat donant a un fet històric de la seva vida personal. La ment cerca ordenar amb els seus recursos un record, un sentiment, i donar-li la coherència perquè pugui ser assimilat conscientment dins el magatzem de les experiències vivencials. La ment, per així dir-ho, fiscalitza les emocions intentant donar un ordre a allò viscut. Però al marge d’aquesta tècnica usada per la ment, en moltes ocasions fa de pantalla la vivència real del que la persona ha experimentat al llarg de la seva vida. Aquesta pantalla està molt lluny de marcar la realitat de l’origen d’un dolor emocional, i és un procés natural de protecció que usa la psique humana per poder manejar l’immens magatzem de l’inconscient personal, per evitar un desbordament d’emocions no madurades. En molts casos anomenarem a això traumes, en d’altres casos emocions no assimilades. Així doncs, la ment sempre tracta de deixar al marge d’allò desconegut un fet vivencial talment s’ha experimentat per a la “supervivència” racional de la persona. Les constel·lacions familiars, en aquest sentit, maneguen una tècnica de despersonalització usant altres persones perquè representin un esdeveniment personal de la persona interessada.

 

Constel·lacions Familiars. Una mirada més profunda

Per poder entendre la dinàmica de les Constel·lacions Familiars és important definir alguns conceptes que ens ajudaran a comprendre el perquè d’aquest mètode i el seu grau d’efectivitat.

L’Inconscient: la part submergida de l’iceberg

Des de mitjans del segle XX la psicoteràpia té en compte un nivell de la nostra consciència que no es manifesta en apariència en la nostra manera de ser. Al marge de la personalitat visible amb la qual un ésser humà es desenvolupa en el seu entorn social, familiar o laboral, el seu sistema de creences, les seves transaccions emocionals, la seva resposta conscient davant qualsevol situació, també estan condicionades per instints, coneixements i idees profundes que es troben més enllà de la consciència amb la qual es desenvolupa una persona en el seu dia a dia. A aquest coneixement profund i instintiu l’anomenam inconscient. A través de les constel·lacions familiars podem arribar a comprendre aquest impuls instintiu. L’inconscient és l’encarregat de generar els impulsos més bàsics, la matèria primera on s’originen les idees i el pensament. És la font profunda del nostre ésser més bàsic, fins i tot quan no s’expressa tàcitament al llarg de la nostra vida. La seva funció principal és la de mantenir la supervivència de l’individu, des del seu equilibri emocional fins a la seva salut física. És habitual fer l’analogia de l’inconscient amb un la part submergida d’un iceberg (vegeu la Figura 1). La part exposada d’aquest, la que és fora de l’aigua, representa el conscient. La part oculta, l’inconscient. L’inconscient representa més del 80% de la totalitat de la nostra ment. Així, la nostra ment es regeix majoritàriament per una part que és oculta, una part molt més gran del que podem percebre de nosaltres mateixos.

En l’inconscient hi tenim una memòria històrica, que a part de ser pròpia també és col·lectiva. Ve modelada per la biologia ancestral, i està profundament vinculada a experiències vivencials dels nostres ancestres, remuntant-se molt enrere en el temps. Aquesta memòria ancestral inconscient es posa de manifest en molts aspectes de la vida diària. Un exemple molt clar són els actes inconscients que un nadó coneix de manera intuïtiva, com ara el reflex de succió. Són actes que són dins la nostra memòria i que han contribuït clarament a la nostra supervivència com a espècie. En tenim moltíssims, d’aquests actes, i en el moment d’emmagatzemar-los en la memòria del sistema varen ser eficaços per a la supervivència, tot i que alguns poden no ser-ho per a algun descendent. Tots aquests actes arriben després de milers d’anys d’evolució i aprenentatge. Les constel·lacions familiars poden ajudar-nos a comprendre el perquè d’aquests actes i per què segueixen lligats a nosaltres. Tot i evolucionar, tot i que pugui semblar que desapareixen, la realitat és que una gran quantitat de coneixements ancestrals heretats romanen tota la vida al marge de la llum de la consciència d’una persona, vigilant la seva existència i intercedint en les decisions conscients, sempre en funció de la supervivència de l’individu, perquè aquest pugui reproduir-se i mantenir la continuïtat de l’espècie. Resumint, nosaltres com a persones no només posseïm un intel·lecte, uns pensaments, unes idees conscients. En major o menor mesura, existeix una intel·ligència profunda, un coneixement silenciós del tot, que regeix de manera directa les nostres decisions en la nostra vida diària, malgrat no en siguem conscients.

Herències de les càrregues de l’inconscient

Moltes vegades, entendre que no som exactament allò que pensam que som provoca desconcert. Hi ha moltes investigacions en l’àrea de la psicologia humana que afirmen que, a banda de sentir que tenim el control de les nostres decisions, som programes inconscients amb una finalitat, i la nostra vida estarà condicionada a realitzar certes accions que, en nombrosos casos, són contràries a allò que pensam que és la nostra felicitat, i que ens fan prendre decisions que ens porten a resultats poc avantatjosos. En resum, l’inconscient és una entitat pròpia de pensament que realitza una funció de supervivència i que en moltes ocasions emmagatzema també situacions no resoltes dels nostres ancestres. Aquestes situacions, quan no són resoltes satisfactòriament per l’individu, són asssumides inconscientment pels descendents. Una persona pot viure situacions doloroses no resoltes dels seus ancestres, per tractar de sanar i modificar fets de la història familiar i del seu inconscient col·lectiu com a família, i alliberar així els seus descendents de la càrrega. Totes aquestes dinàmiques de sanació passen en la seva majoria desapercebudes tant per a la consciència de la persona que intenta sanar l’inconscient familiar com per a les persones que ho reben. I en moltes ocasions són viscudes com problemes de personalitat, malalties, destins difícils, etc. Amb les constel·lacions familiars podem detectar i resoldre aquests danys interns.

Exemples    Una persona que duu el mateix nom que un dels seus avis viu de manera similar un fet en concret que el seu ancestre no va poder resoldre. No té per què viure el fet de manera exacta a com el va viure l’ancestre (tot i que és així en molts casos), però aprofundint una mica en la seva vida quotidiana afloren les mateixes sensacions i sentiments que ja va viure l’ancestre, repetint-se el mateix patró, independentment de si les seves formes de viure són diferents.

Per exemple, si un avi en un moment donat de la seva vida va perdre una gran quantitat de diners per una mala decisió, és possible que el descendent tingui problemes laborals, com si una espècie de “mala sort”el perseguís en les feines que pugui anar tenint. O si l’àvia es quedà sola amb els fills perquè l’avi se n’anà o morí de repentinament és probable que algun dels descendents tingui problemes per mantenir una relació estable i 6 duradora. Independentment de la manera com s’arribi a aquesta separació, el fet de fons és el mateix, l’abandonament de la parella. Un exemple que es dóna amb molta freqüència és el d’un fill que apren a casa seva, inconscientment, que en les relacions de parella un ha de manar i l’altre ha d’obeir, tractarà de reivindicar el pare o la mare que actua de manera dòcil i complaent amb l’altre progenitor. Si una mare ha estat submisa la seva filla intentarà insconscientment reparar aquest fet en la seva relació de parella sent ella qui “dugui els pantalons”.

Funció sistèmica de l’inconscient

Per què l’inconscient reviu les situacions emocionals dels avantpassats? Quin objectiu té això a part de la despesa energètica i personal que suposa? La resposta és més simple i lògica del que sembla. La naturalesa és senzilla i contundentment directa en la seva forma d’actuar. En un llinatge familiar tots els individus comparteixen una connexió real inconscient de totes les vivències dels seus avantpassats i així ens ho mostren les constel·lacions familiars. També la informació i els fets no resolts seguiran estant en aquest magatzem d’informació que es comparteix de manera col·lectiva. Així la natura resol que si un individu per la seva pròpia voluntat no va poder curar un destí difícil, el següent en la generació mantindrà aquest programa dolorós en el seu inconscient i tornarà a buscar la situació sense saber-ho, perquè quan aquesta es manifesti es tingui una segona oportunitat de sanar l’esdeveniment. Si no ho aconsegueix passarà a la següent generació, fins que arribi el moment en què un dels seus integrants aconsegueixi resoldre el destí difícil, i alliberar així la càrrega de l’inconscient familiar i de les futures generacions. Treure a la llum el problema de base és modificar l’origen de la nostra conducta.

Les constel·lacions familiars i l’inconscient

Un dels principals aspectes amb el que treballen les constel·lacions familiars és el de valer-se de la connexió col·lectiva de l’inconscient, anomenat inconscient col·lectiu. A través de les constel·lacions familiars és possible revelar, més enllà de l’anàlisi intel·lectual d’un problema personal, quina és la causa d’una situació que afecta de manera negativa a una persona en el seu dia a dia. Mitjançant la tècnica de les constel·lacions familiars les persones que estan fent de representants reben i donen mostres de manifestacions emocionals de l’inconscient de la persona que està en el seu torn de constel·lar. En no conéixer de res la persona que està constel·lant i la seva vida personal, l’inconscient col·lectiu es manifesta sense bloquejos intel·lectuals en els representants, i les dinàmiques que originen les situacions doloroses emergeixen a la consciència mitjançant les directrius i l’avaluació del constel·lador, donant per primera vegada senyals inequívoques d’on es troba la causa del bloqueig emocional i del que cal solucionar. Les constel·lacions no es limiten només a treure a la llum de la consciència del pacient l’origen dels seus hàbits negatius. Gràcies a la interrelació profunda entre el conscient, l’inconscient personal i l’inconscient col·lectiu, també s’encarreguen de reparar la causa des del nivell de la consciència a través dels mateixos representants, que en aparença són aliens al problema de la persona. Tot i que l’explicació de com s’instaura una nova informació en l’inconscient personal o col·lectiu sigui complexa, el fet és que en realitzar una acció conscient dirigida a sanar una part de l’inconscient és un moment terapèutic on s’està expressant el camp sistèmic, sigui des d’una aproximació energètica o des d’una aproximació física. La instrucció positiva és implantada en el seu conscient i inconscient. A través dels representants, també, aquesta instrucció positiva o sanació s’integra en l’inconscient col·lectiu.

L’inconscient atemporal i la seva constitució

Una de les característiques més curioses de l’inconscient, és que en aquest nivell de consciència el temps és relatiu, la línia temporal que percebem a nivell mental es desvirtua en la nostra consciència interior i per això és possible que fets del passat o fins i tot fets del futur puguin ser reestructurats positivament en el present. És important recalcar el fet que l’inconscient no posseeix un llenguatge estructurat com ho fa la nostra ment. L’inconscient és un absolut que no defineix forma, espai, ni temps i això és molt similar a com es comporta l’univers a nivell més bàsic en les seves partícules elementals. De fet moltes investigacions sobre l’inconscient avui dia són comparades amb la física quàntica, on les regles del món que ens envolta canvien quan ens endinsem en els blocs de construcció de la nostra realitat, el nivell atòmic o nivell de les partícules fonamentals, arribant a conclusions científiques comprovades que més enllà de la matèria l’espai en si mateix és informació. Una analogia bastant semblant al que és realment la constitució de l’inconscient, que en si mateix és espai buit ple d’informació que es manifesta en nivells superiors en el que anomenem consciència o ment.

La solució en les constel·lacions familiars

La solució és simple i depèn d’uns passos estructurats que es realitzen durant una part de la constel·lació. En primer lloc, el constel·lador observarà les dinàmiques que es manifesten en els representants, els quals es presten per rebre intuïtivament els fets, sentiments, persones i dinàmiques de l’inconscient del client. En aquest grup de persones es donaran diferents dinàmiques, sentiments i sensacions que el constel·lador avaluarà. En base a la seva formació, ha de determinar en quin punt de l’inconscient personal i col·lectiu del client està ubicat el bloqueig de la persona. En aquest punt és important explicar amb claredat al client el que està mostrant l’escenari present. És bastant freqüent que la persona que està constel·lant se sorprengui en escoltar veritats que només ell o ella coneix dels seus ancestres. Al marge de semblar un acte de vidència espiritual, l’inconscient s’expressa amb pautes molt clares, científiques i concloents.

A la segona meitat d’una mateixa constel·lació és quan el terapeuta comença a posicionar correctament els elements en l’inconscient del pacient, passant per restablir vincles emocionals ferits en els ancestres, conciliar disputes i malentesos, fer que aquests prenguin responsabilitat pel que han fet (no des de la culpa ni el judici sinó des de l’amor i la integració dels seus actes). Aquest és un dels aspectes més importants de la sanació. També han pogut ocórrer esdeveniments on el propi inconscient familiar està tan vinculat a altres persones, altres inconscients, i tot i que no hi hagi un vincle de sang poden entrar a formar part de l’inconscient familiar, en base als fets que hagin passat entre persones que en aparença són alienes.

Un exemple d’això és quan en un dels nostres avantpassats ha comès o patit un fet violent, com un assassinat. Tant l’inconscient de la víctima, com el del perpetrador s’integren com un de sol, passant a formar part de la història de l’inconscient familiar com amb una simbologia de dolor o rancúnia. Mentre aquest fet violent no es tregui a la llum de la consciència, es treballi i s’integri, els interessats seguiran formant part de la història de la família a través d’una vinculació negativa, com una pedra a la sabata.

En trobar el motiu pel qual inconscientment l’energia de l’ancestre va quedar connectada amb un fet violent, la causa i el reconeixement del fet, és quan apareix el punt d’inflexió que dóna pas a la solució. És important recalcar que per poder realitzar un moviment d’integració en l’inconscient d’una persona en un fet violent, cal exposar la causa per la qual la víctima també va buscar inconscientment el perpetrador, ja que tota la responsabilitat no és només del “dolent”, sinó que se l’instrumentalitza com un símbol d’un fet que l’inconscient necessitava realitzar. Així el pes del judici, el no voler reconéixer la part de responsabilitat que té cada part, desapareixen i donen pas a la reconciliació i la integració d’un fet d’aquesta envergadura. En aquest precís instant la línia directa que abasteix l’inconscient del client transmuta la seva funció de dolor a un estat de vincle positiu, i des d’aquest precís moment comença a rebre una nova informació en aquesta branca familiar, informació composta bàsicament per un sentiment d’unitat, amor i confiança.

Així successivament, a mesura que els fets del passat de l’inconscient familiar es van reparant o reorganitzant a través de les constel·lacions familiars, l’inconscient personal del pacient comença a proveir-se d’informació positiva, d’acceptació cap a si mateix, de seguretat i de saviesa, deixant al marge el soroll dels fets dolorosos que distorsionaven la veritable funció dels vincles de l’inconscient familiar: amor pur i satisfacció per les generacions futures.

Integració de la sanació

Com que l’inconscient és la part més profunda del nostre ésser, de la nostra ment, a mesura que els vincles positius es restableixen en l’inconscient, les nostres conductes conscients es modifiquen canviant les situacions en el dia a dia. Per això la sensació de sentir-se bé apareix sense previ avís d’una manera subtil i natural, i la persona comença a notar canvis no a ella mateixa en principi, sinó en les coses que li succeeixen. Aquest és el primer indici de la sanació profunda: molt abans que una persona prengui consciència que actua d’una manera més positiva amb si mateixa, comença a percebre un canvi, un nou color al món que l’envolta.

Això és un signe inequívoc que la projecció personal que fa del món està canviant de manera positiva; comença a ser conscient que els estímuls i reaccions també comencen a tenir un matís diferent. La persona no necessita aplicar cap tipus de tècnica especial després de les sessions amb constel·lacions familiars, ja que els patrons repetitius que l’acompanyaven des de sempre de sobte deixen d’estar presents. Quan s’ha realitzat un treball profund amb constel·lacions familiars, de sobte de manera espontània el que produïa un profund malestar i efectes negatius deixa simplement d’estar present. Així doncs, la sanació arriba de manera tranquil·la i natural i sense un esforç intel·lectual. Ningú que assisteixi a una constel·lació se’n va amb deures a casa de com ha d’actuar, ja que la ment està supeditada a l’inconscient. Això aporta un grau de distensió i tranquil·litat que resten angoixa per realitzar el que creiem que és bo des del nivell mental, deixant que la naturalesa i la seva saviesa donin pas a totes les riqueses de les nostres ànimes, a tots els beneficis d’estar en coherència amb el nostre ésser ens aporta en totes les esferes de la vida.

Per a més informació:

Facebook:  https://www.facebook.com/tres3pot/?fref=ts Telf.: 666 074 945
Espai Vincles , Posted in Sin categorizar, At julio 21, 2016,

La depresión infantil

A veces nos cuesta relacionar el concepto de depresión con la infancia o adolescencia. La persona sumergida en la tristeza, en la apatía, llorosa, etc. nos viene ligada a la imagen de un adulto, y nos cuesta imaginar que un niño puede sufrir síntomas similares.

Durante mucho tiempo se ha cuestionado que los síntomas caracerísticos de la depresión pudieran ser experimentados por los niños. Costaba entender que pudieran tener sentimientos de tristeza, desesperanza o incapacidad en una etapa de la vida que habitualmente asociamos al bienestar y al disfrute.

A día de hoy sabemos que los niños sí experimentan síntomas depresivos, y que éstos se pueden manifestar incluso a edades muy tempranas. Según la Organización Mundial de la Salud, el porcentaje de incidencia es similar al de los adultos, se estima que un 3% de la población infantil.

¿Y por qué es entonces que nos cuesta tanto ubicarlo en nuestro imaginario? Pues bien, a pesar de que algunos de los síntomas que conocemos son compartidos con los adultos, hay otros que nos pasan desapercibidos porque son típicamente característicos de la infancia. Ésto hace que nos confundamos a menudo y que los estados depresivos de niños y adolescentes queden enmascarados.

Un adulto con síntomas depresivos se sentirá triste y desesperanzado, le costará mantener la actividad diaria habitual, no tendrá ganas de salir de casa o de quedar con gente. Probablemente su apetito y su ritmo de sueño se vea afectado, y perderá la capacidad de disfrute en la vida de manera generalizada. Hasta aquí ninguna sorpresa, ¿no?

Un niño o una niña con síntomas depresivos puede fingir estar enfermo, negarse a ir a la escuela, aferrarse a uno de los padres, o preocuparse de que uno de sus padres pueda morir. En niños un poco mayores se puede observar que están de mal humor, pueden tener más conflictos en la escuela,  tener una actitud más negativa y mostrar mucha más  irritabilidad.

SadSad teen sitting on window

En la adolescencia se hace más patente la irritabilidad, y a menudo coexiste con síntomas ansiosos, comportamientos poco habituales, trastornos alimentarios, o abuso de sustancias. También puede conducir a un aumento en el riesgo de suicidio.

Como estas señales pueden percibirse como cambios de ánimo normales típicos de los niños mientras avanzan por las etapas del desarrollo, puede ser difícil diagnosticar con exactitud que una persona joven padece depresión.

Es importante que, como padres, observemos a nuestros hijos, que nos comuniquemos con ellos. En el caso de apreciar que quizás llevan una época más bajos de estado de ánimo, más irritables, que los resultados académicos han bajado de repente, que encuentran mil y una excusas para evitar ir al colegio, vale la pena dedicarles un tiempo para hablar.

En caso de que la situación se mantenga, es importante proporcionarles el apoyo y acompañamiento psicoterapéutico que puedan necesitar en ese momento. La psicoterapia les proporciona un espacio neutro donde poder comunicar las preocupaciones y malestares que puedan estar sufriendo, y donde puedan encontrar nuevas herramientas para volver a un estado de mayor bienestar.

Si observas en tu hijo/a cambios de este tipo, no dudes en consultar con un/a psicólogo/a infanto-juvenil, que os ayudará a identificar un conflicto de este tipo y orientaros para empezar a buscar una solución.

Infancia
Adolescencia
     
Espai Vincles , Posted in Sin categorizar, At junio 23, 2016,

La comunicación sexual

Muchas veces se dice que para que tener una buena relación de pareja la comunicación es lo más importante. Y es cierto, pero cada uno tenemos una percepción diferente de qué es una buena comunicación. En gran parte esto dependerá de como vimos que se comunicaban nuestros padres: qué aprendimos que se podía decir y qué vimos que no se podía decir. Es importante darse cuenta de qué emociones se expresaban en casa, y cuáles no. Probablemente repetiremos algunas de estas dinámicas y tendremos nuestras dificultades a nivel comunicativo de forma parecida a la de nuestros referentes.

Unos pensarán que con sus parejas ya hablan los suficiente y otros que deberían hablar más. La comunicación va más allá de si se habla o no se habla. La comunicación tiene más que ver con lo que se dice y cómo se dice.

Hay muchas áreas dentro de una relación de pareja donde la comunicación se vuelve un elemento central y la sexualidad es una de ellas. Es aquí donde lanzamos la siguiente pregunta:

¿De qué manera te comunicas con tu pareja sobre vuestras relaciones sexuales?

juego del telefono

En el sexo y la sexualidad es muy importante poder aproximarnos a nuestra pareja a través de una comunicación real. Cuando decimos comunicación real, no nos referimos a ser muy muy sinceros. Sino a poder comunicar cuáles son mis gustos, mis preferencias, poder decir aquello que no me gusta y poder reformularlo a lo largo del tiempo.

¿Qué aspectos podemos tener en cuenta para la comunicació sexual?

  • La sexualidad se transforma. A lo largo de nuestra vida nuestra sexualidad y nuestras preferencias, de forma natural cambian. Es por ello que no nos van a gustar las mismas cosas a los 15, a los 35, que los 60 años. Por este motivo, actualizar con nuestra pareja aquello que nos gusta es importante. Ya que aquello que nos podía gustar practicar con nuestra pareja al inicio de la relación, puede que al paso de los años, ya no nos guste o nos gustaría practicarlo de otra manera.
  • ¡Cuanta menos vergüenza mejor! Abrirnos al otro nos puede hacer sentir muy vulnerables, la mayoría la sentimos cuando la cosa trata de abrirse a los demás. Pero si superamos esa barrera, ese miedo de fondo a ser juzgados si nos mostramos, podemos conseguir hacerle llegar al otro lo que nos gusta, en definitiva nuestra esencia.
  • La sexualidad es un hecho natural en cada ser humano. Valida tus gustos, tus preferiencias y tus fantasías. El explorar lo que nos gusta y poder expresar aquello que deseamos construye nuestro ser sexual.
  • Compartir con otro lo que nos gusta o con lo que fantaseamos  no significa que quiera practicarlo. Pero es una forma de que nos conozca, de compartir una parte que existe en nosotros/as y que está bien así como es, aunque el otro no la comparta.
  • Evitar los conflictos o dejar de hablar aquello que pensamos que puede acabar molestando al otro, no hace que desaparezcan. Mejor abrir los temas que necesitemos tratar a tiempo y no acumular. El no expresarle al otro nos puede acabar generando frustración, enfado y la mayoría de las ocasiones acabamos perdiendo el hilo de aquello que realmente nos molestaba o incomodaba y se acaba trasformando en otra cosa, a menudo bastante lejana a lo original.
En este post hemos querido reflejar de una forma muy resumida una realidad que de una forma u otra vivimos todos con nuestras parejas. Darse cuenta de aquello que podríamos mejorar nos puede ofrecer una nueva oportunidad para re-encontrarme con nuestra pareja. ¡Os animamos a aplicarlo!  
Espai Vincles , Posted in Sin categorizar, At enero 4, 2016,

EFECTOS DE LA PSICOTERAPIA EN NUESTRO CEREBRO

Hemos encontrado este artículo en la revista electrónica de ciencia, tecnología, sociedad y cultura Tendencias21, en el que hablan de los cambios en la activación en la zona emocional del cerebro en pacientes con depresión, tras asistir a sesiones de psicoterapia durante unos meses.
Os lo dejamos a continuación, esperamos que os resulte interesante!

La psicoterapia normaliza la actividad del sistema límbico del cerebro

cerebro terapia

Un estudio revela cómo alivia los síntomas del trastorno depresivo

Redacción T21

Cuando una persona sufre depresión, su cerebro cambia. Generalmente, este órgano pasa a mostrar hiperactividad en regiones del sistema límbico (relacionado con las emociones, la personalidad y la conducta). Un estudio ha demostrado, mediante escáneres cerebrales, que esos cambios se pueden normalizar con psicoterapia.

Cuando una persona sufre depresión (trastorno caracterizado por sentimientos de abatimiento, infelicidad y culpabilidad), su cerebro cambia. Generalmente, este órgano pasa a mostrar hiperactividad en regiones del sistema límbico (relacionado con las emociones, la personalidad y la conducta), como la amígdala. Svenja Taubner, investigadora del Departamento de Psicología de la Universidad de Klagenfurt, al sur de Austria, ha investigado (junto con colegas de las universidades de Lübeck, Innsbruck, Heidelberg, Ulm, Bremen, Bochum y Delmenhorst) los cambios que se producen en este funcionamiento cerebral, cuando los pacientes son sometidos a psicoterapia. El tipo de terapia escogida para el estudio fue la terapia psicodinámica. Según publica AlphaGalileo, en la investigación participaron 18 pacientes no medicados con trastornos depresivos recurrentes. También un grupo de control, compuesto por 17 individuos sanos.
Normalización de la actividad cerebral En un artículo de la revista Plos One, se explica que los participantes fueron sometidos a escáneres de resonancia magnética funcional (fMRI), un procedimiento clínico y de investigación que permite mostrar en imágenes las regiones cerebrales que ejecutan una tarea determinada, tanto al inicio del experimento como ocho meses después del inicio de la psicoterapia. En ambos momentos, a todos ellos se les presentaron estímulos experimentales en forma de frases que describían sus patrones disfuncionales en sus relaciones interpersonales, con el fin de ver cómo reaccionaban sus cerebros a dichos estímulos (por ejemplo, se les dijo: “usted desea ser aceptado por los demás, por lo que hace demasiado por ellos”). En el primer escáner, se constató que ciertas regiones del cerebro de los individuos con trastorno depresivo reaccionaban a las frases presentadas con hiperactividad. Sin embargo, ocho meses después de iniciada la terapia psicodinámica, los cerebros de los pacientes con depresión habían cambiado: su actividad ya no se distinguía de la de los participantes sanos. Por otra parte, las evaluaciones sobre sus síntomas depresivos mejoraron significativamente tras esos ocho meses. Según Taubner, el estudio constata, por tanto, que los cambios en el sistema límbico  desencadenados por estímulos con un contenido clínicamente relevante pueden ser normalizados con un tratamiento psicológico. Curiosamente, la hiperactividad en el sistema límbico ha sido relacionada con otro efecto emocional, poco relacionado con la depresión: la espiritualidad.
Referencia bibliográfica: Wiswede, D., Taubner, S., Buchheim, A., Münte, T.F., Stasch, M., Cierpka, M., Kächele, H., Roth, G., Erhard, P. & Kessler, H. Tracking functional brain changes in patients with depression under psychodynamic psychotherapy using individualized stimuli. PloS One (2014). DOI: 10.1371/journal.pone.0109037.

Buscar

Categorias

  • Blog
  • Sin categorizar

Últimos post

  • tree

    Constelaciones Familiares

    Posted in Sin categorizar
  • 426344-sad-girl

    La depresión infantil

    Posted in Sin categorizar
  • comunicación_sexual

    La comunicación sexual

    Posted in Sin categorizar
  • sexbedwoman

    CUANDO EL SEXO DUELE: DISPAREUNIA, VAGINISMO Y VULVODINIA

    Posted in Blog

Etiquetas

adolescencia agresividad alimentación anorexia Beatriz Rubio bebé bulimia cambios corporales celos coeficiente intelectual comunicación depresión desarrollo disfraces dolor dolores menstruales duelo día de la madre embarazo emociones enamoramiento Espai Vincles Ester Pujol hermanos infancia inteligencia juego kegel masaje infantil. maternidad menstruación miedo niños orgasmo oxitocina pareja psicología infantojuvenil regla ruptura amorosa Sant Cugat del Vallés seducción sentimientos sexualidad terapia de pareja trastorno alimentario

c/ Mina, 25, 1r 2a - 08173, Sant Cugat del Vallès Telf: 637 72 72 04 E-mail: info@espaivincles.com
Espai Vincles 2016 ©